dimecres, 18 de maig del 2016

Joan Colomo

Joan Colomo, també a la Diagonal


Text: Paula Pèrez
Foto: Víctor Parreño


Hi ha gent amb la que connectes molt, 
Hi ha gent que sempre t'ajuda a no estar sol, 
Hi ha persones que et faran tirar endavant, 
Hi ha amics que sempre t'acompanyaran. 

Amb el seu pèl curt fregant-li les orelles va entrar en aquell túnel metàl·lic que desemboca a la Sala Bikini. Sabates de xarol color burdeus de taló alt, camisa folgada de ratlles per dins d'uns vaquers slim negres. Es va girar per comprovar que els altres peus que retrunyien en el sòl eren els de la seva amiga, i es va sentir reconfortada al veure-la per sobre de les rodones ulleres. Ni tan sols coneixia a Joan Colomo, però aquí estava, acompanyant-la. A casa havien escoltat alguns dels seus temes més coneguts: L’ocell, de “Contra todo pronóstico” (B-Core, 2009); Màgic, de “Producto interior bruto Vol. 1” (B-Core, 2011); i Les coses, del seu nou disc “Sistema” (B-Core, 2016), i al cotxe van posar el disc sencer de “La fília i la fòbia” (B-Core, 2014), el seu favorit. 

Baixant les escales van escoltar la veu d’Elsa de Alfonso. Tenien el mateix cabell. Serà que totes les undergrounds barcelonines com tu porteu el mateix estil, li va dir la seva amiga amb la clara intenció de putejar-la. Era graciós perquè era veritat. El públic no era massa heterogeni. A Elsa la acompanyaven Los Prestigio: Borja Rosal (Extraperlo), Pau Riutort (Beach Beach, Extraperlo), Laura Antolín i Marc Ribera (ambdós de Doble Pletina). I a ella li acompanyaven unes ganes boges de beure, fumar i ballar. Hi havia un noi al altre costat del escenari que no deixava de mirar-la. Estava amb un grup, dels quals una dona portava un vestit que ja semblaria old-fashioned a la època de Sonrisas y Lágrimas. La veritat és que aquest dijous solament li venia de gust estar amb la seva amiga.

Hi ha alguns que els veig de tant en tant, 
Altres que ja no els veig quasi mai, 
però a tots els porto molt dins del meu cor, 
de vegades no me'n adono que tinc molta sort.

Al fi, Joan Colomo. Setmanes esperant aquest moment. Mesos, fins i tot. Com serà en directe? El més a prop que havia estat de veure a Joan Colomo en concert va ser l'estiu passat, quan va visitar una amiga a Andalusia. Un dels seus companys de pis havia viscut una temporada a Barcelona i, entre birres i porros, va agafar la guitarra i adaptant una actitud de lletraferit va murmurar les cançons del cantautor català mentre que les nou persones que estaven en aquest saló pobrament il·luminat li van fer els cors. Va ser màgic i meravellós. 

A la Diagonal estava la cosa més animada. Van fer palmes, van saltar, van riure amb les bromes chanantes que feia. “Tocarem 29 cançons, però no crec que ens deguem donar molta pressa perquè cadascuna dura un minut JAJA”, va dir el celoní. Ja estaven gairebé al final quan, desprès de moments de baixada i pujada emocional, va tocar Els Amigos. La seva amiga estava despistada demanant el segon Gintònic, però a ella li va caure una llàgrima d’emoció... Joan Colomo. Qui es Joan Colomo? Reuneix a modernetes i a gent més madura. És friki i és seriós. Combina castellà i català sense molt criteri. I sobre tot es feliçment trist, o tristament feliç. 

Amics!, no us amoïneu, 
tot anirà bé, esteu on esteu, 
el que hem viscut no ens ho trauran 
i el que hem de viure és a les nostres mans.













Per a més informació:
www.bcoredisc.com/bandas/joan-colomo
www.curtcircuit.com


dijous, 14 d’abril del 2016

Xarim Aresté + Caïm Riba













Esperits lliures


Text: Marina Tomàs
Foto: Víctor Parreño


Xarim Aresté, guitarrista conegut com a líder de Very Pomelo i associat a Sanjoxex, Maika Makovski, Paul Fuster o Sopa de Cabra actuava divendres passat, dins del marc del Curtcircuit, a la sala La Capsa del Prat de Llobregat. Hi presentava La rosada (Bankrobber, 2015), el seu segón treball en solitari, un disc doble on es mou entre la fanfàrria de carrer, la profunditat del soul, les fibres acústiques i el pop. 
El festival convidava també a Caïm Riba (que el passat mes d'octubre celebrava els seus vint anys dalt de l'escenari, aquí) que va tocar alguns temes del seu primer disc després de la seva aventura amb Pastora, A 306 Km (Music Bus, 2014), i una 'primícia sortida del forn' que porta per títol El teu món.

En el directe, Xarim Aresté va ser atrevidament bàsic; acompanyat de baix, teclat i batería, 'sense els vents, falten els bons' -va dir entre somriures-, va recuperar temes de la seva trajectòria. Les lletres senzilles de les seves cançons i la seva desmanegada dicció reforcen amb màgica naturalitat i brutal contundència l'esperit fresc i lliure d'aquest músic de carrera polièdrica, sempre inquiet i molt crític amb sí mateix. 
Van sonar gairebé totes les cançons de La rosada, més melòdiques i detallades, i algunes d'inèdites com la La flor, o la ja coneguda i lluminosa Oh Helena, estenada recentment amb el Conjunt del Miracle, molt narrativa, en aquest sentit, molt Dylaniana.

Per a més informació:



dimecres, 6 d’abril del 2016

Nakany Kanté + Calima

Nakany Kanté








Calima




El ritme de l'alegria


Text: Marina Tomàs
Foto: Víctor Parreño


Nakany Kanté és una jove cantant nascuda a la República de Guinea, Guinea-Conakry -un dels epicentres de la música mandinga-, i establerta a Sabadell des de fa sis anys. Divendres passat, dins del marc del Festival Curtcircuit presentava a la [2] de l'Apolo, el seu segón àlbum Naka (Slow Walk Music, 2016), un disc on combina sons tradicionals amb rítmiques actuals i que dóna lloc al què alguns anomenen afro-pop malinké, el dialecte mandinga amb el que ella s'expressa habitualment.  
Va obrir la nit Calima -grup convidat format per músics de diferents orígens i cultures, liderat per Juanlu Leveprost, membre original d'Ojos de Brujo-, que celebrava el desè aniversari de la seva proposta transhumant a base de rumba amb tocs orientals (amb l'ex-Miga Lisa Bause al violí), flamenc, hip hop i bossa nova.

Nakany Kanté va sortir a l'escenari descalça i ballant amb la corista, i amb  clara voluntat comunicativa va anar explicant el significat d'alguns títols i de què va cada cançó: Kitibana, contra l'odi i el rancor; N'torola, sobre la desigualtat entre homes i dones; Yala Fou, on parla de les ànimes sense rumb; Kanakasi, dedicada al seu germà petit que se'n va anar a Conakry dient que no tornaría i, com si conegués el seu destí, pocs dies després va morir... Cançons tristes que li serveixen per "desfogar-se" davant la complexitat del món o  "per vèncer el dolor" d'algunes experiències personals - va dir-.
Però tot això expressat amb una paradoxal alegría i una plasticitat aplastant, tant ballant frenèticament, contagiant somriures i despertant complicitats, com estrenant-se amb la guitarra fent de cantautora a Bidenou, on denuncía  l'abandonament dels nens, molt més íntima i personal.

Ja en els bisos, Tougna  que traduït vol dir La veritat i que explica que abans que mentir és millor callar. No va ser un concert per desconnectar, sinó tot el contrari, al sortir d'allà el que venia de gust era respirar, riure, petonejar i menjar... Les ganes de viure es van imposar!

Per a més informació:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...